"Don Rigoberto és home de cincuanta anys que té un ofici molt avorrit", explica l'autor. "Aquesta existència tan banal contrasta amb una vida mental molt rica amb la qual es defensa de la banalitat. En el seu món secret ell és tot el contrari al personatge real, en ell viuen audàcies i aventures. Estructura les seves fantasies amb tanta intensitat que desapareixen les fronteres entre la veritat i la ficció".
La particularitat d'aquestes fantasies és que parteixen de pintures, obres literàries i peces musicals. "La ficció és un món molt més vast, del qual la literatura és només una branca. Tots nosaltres creem mons ficticis a partir de desitjos i els introduïm en la vida real. Incorporem als nostres somnis la pintura, les arts, el cinema, la televisió ... Aquest és el tema dels quaderns del senyor Rigoberto ", explica Vargas Llosa. Segons ell, es tracta d'una ficció que s'alimenta de ficcions. No només assimila i "metabolitza" obres plàstiques, sinó també literàries. La llista d'obres citades és llarga i suggerent. És un veritable i exquisit índex de la pintura i la literatura eròtiques.
Sabent açò cal criticar el fragment pensant que aquell que exposa els seus pensaments no és més que un personatge de ficció, tot i això estic d’acord amb els nombrosos comentaris dels meus companys que fan de la visió pessimista del deport. Com cita algú d’ells, jo també pense que aquest personatge mai ha fet esport o al menys mai ha disfrutat fent-lo, es limita única i exclusivament a criticar l’esport i se centra en l’esport d’elit deixant de costat l’esport de recreació que tants practicants te. També he de dir que estic d’acord en moltes de les coses que diu, encara que no en la mateixa mesura, però també crec que en aquesta vida s’ha de tenir curiositat i desitjos insatisfets que ens conviden a recercar sobre allò que volem descobrir, encara que per a mi aquesta concepció de la ment no es “bruta” com diu Rigoberto, sinó que per a mi la curiositat no esta enfrontada a la ment sana.
D’altra banda, he de dir que també estic d’acord amb la concepció maquiavèl·lica de l’esportista d’elit, crec que en nombroses ocasions som testimonis directes de com un esportista es capaç de fer el que siga per aconseguir l’èxit, començat per el dopatge i la falta de modals cap al contrari a l’hora de fer una falta (per exemple). Així i tot aconsellaria al senyor Rigoberto a fer un poc d’esport i si poguera ser amb una companyia agradable, crec que es sorprendria molt de la connexió “ment sana en cos sa” que tan critica.
.