Educación en valores

Avuí mirant vídeos al youtube, he trobat aquest que reflexa a la perfecció qué és NO educar amb valors... Després de veure'l em pregunte com serà el xiquet quan siga gran i qué serà capaç de fer per conseguir el que vulga... Sort que es tracta d'una comèdia italiana i no de la vida real, però així i tot crec que hiha famílies que s'assemblen massa al pare d'aquest xiquet , sincerament, es una qüestió que em fa, fins i tot, por...

ARTICLES

He elegit el tema de l'autisme en xiquets en classe de educació física i com fer-li front. Els tres articles els he trobat a www.efdeportes.com.

- El niño autista en la clase de educación física: elaboración de un circuito por estaciones.
- Educación Física y autismo.
- La integración de niños con autismo a las clases de Educación Física convencionales.

CRISIS EDUCATIVA

Avuí he tingut una tertulia sobre la educació amb la meva companyera de pis i he recordat uns videos que ens va posar el professor de Projectes i materials curriculars l'any passat. Es tracta del programa Redes i Eduard Punset fa l'entrevista a Roger Shank, especialista en realitat virtual. Crec que son uns videos que ens poden fer reflexionar sobre la clase de professors que volem ser, i enllaçant un poc amb allò que hem debatit en classe, podríen fer referéncia a alló de substituïr les classes magistrals per altres més innovadores. Em semblen 3 videos molt interesants, espere que us agraden.

Noves tecnologíes i educació

Avuí he trobat el següent article al periódic EL PAIS, aquest m'ha fet reflexionar sobre les noves tecnologíes a l'escola.

Article

És indiscutible afirmar que les noves tecnologies s’han implantat en la nostra vida quotidiana, fent-ho també a l’escola. Internet i, sobre tot, l’ordinador s’han convertit en dues eines de treball indispensables per a fer front a les tasques escolars de qualsevol alumne. Però, s’utilitzen bé aquestes ferramentes? Sap un alumne com tirar la informació que és bona de la que no ho és? Estan els professors preparats per a fer front a aquesta “imposició” de les noves tecnologies? Son imprescindibles els ordinadors i l’Internet per a elaborar una bona classe?

En primer lloc diré que jo crec que la majoria de alumnes d’escola/institut no saben tirar la informació bona de la dolenta així com tampoc saben on han de buscar-la. Pot ser siga massa rotunda afirmant açò però em base en la pròpia experiència, ja que jo (i la majoria dels meus companys) vam arribar a la universitat sense saber buscar bé la informació. Personalment, desconeixia l’ús de les bases de dades així com de les revistes digitals científiques, és pot dir que en primer de carrera era una total analfabeta de la recerca de informació a la xarxa. Tampoc es pot dir a avui en dia (després de 3 anys) siga una experta (ni molt menys) però em queda el consol de saber que no tot el que diu Internet es de veres y que he de saber qui escriu la informació per poder contrastar si es o no un entès del tema en qüestió. És a dir, si en 2n de Batxiller haguera tingut que buscar informació sobre la psicologia esportiva, segurament haguera acabat al en els tres o quatre primers enllaços del google, ara buscaria articles científics que parlaren del tema, miraria qui els ha escrit i buscaria més articles seus així com la seva biografia.

En el tema de si els professors estan o no preparats per a les noves tecnologies, he de dir que, al meu parer, els professors de escoles/instituts no deuen estar massa preparats, i torne a la experiència personal al referir-me a tots aquells professors d’universitat que se’ls fa una muntanya tot el que tinga que veure amb ordinadors si els traus del “power point”. Així que veent com estan les coses per ací (per la universitat) i recordant com les vaig deixar a d’institut, puc fer-me una idea de com aniran les noves tecnologies...

Cert és que també m’he trobat amb professors (en la carrera) que dominen a la perfecció les noves tecnologies i inclús ens fan participar mitjançant elles en les seves assignatures, faig referència, com no, a aquesta assignatura (Teoria i pràctica del currículum) i a la de Projectes y materials curriculars, que m’han donat a conèixer els blocs i les seves utilitats.

Jo crec que s’hauria de formar millor als professors que no foren eficients en aquest camp, ja que com s’ha dit moltes vegades, el bon professor es aquell que mai para d’aprendre.

D’altra banda he de dir que per a mi, una classe pot ser bona sense cap ajuda tecnològica, ara bé, els alumnes poden considerar-la mes “entretinguda” si el professor s’ajuda de materials tecnològics (power ponit, vídeos, imatges, cançons...).

Vargas LLosa "Los Cuadernos de Don Rigoberto"

"Don Rigoberto és home de cincuanta anys que té un ofici molt avorrit", explica l'autor. "Aquesta existència tan banal contrasta amb una vida mental molt rica amb la qual es defensa de la banalitat. En el seu món secret ell és tot el contrari al personatge real, en ell viuen audàcies i aventures. Estructura les seves fantasies amb tanta intensitat que desapareixen les fronteres entre la veritat i la ficció".

La particularitat d'aquestes fantasies és que parteixen de pintures, obres literàries i peces musicals. "La ficció és un món molt més vast, del qual la literatura és només una branca. Tots nosaltres creem mons ficticis a partir de desitjos i els introduïm en la vida real. Incorporem als nostres somnis la pintura, les arts, el cinema, la televisió ... Aquest és el tema dels quaderns del senyor Rigoberto ", explica Vargas Llosa. Segons ell, es tracta d'una ficció que s'alimenta de ficcions. No només assimila i "metabolitza" obres plàstiques, sinó també literàries. La llista d'obres citades és llarga i suggerent. És un veritable i exquisit índex de la pintura i la literatura eròtiques.


Sabent açò cal criticar el fragment pensant que aquell que exposa els seus pensaments no és més que un personatge de ficció, tot i això estic d’acord amb els nombrosos comentaris dels meus companys que fan de la visió pessimista del deport. Com cita algú d’ells, jo també pense que aquest personatge mai ha fet esport o al menys mai ha disfrutat fent-lo, es limita única i exclusivament a criticar l’esport i se centra en l’esport d’elit deixant de costat l’esport de recreació que tants practicants te. També he de dir que estic d’acord en moltes de les coses que diu, encara que no en la mateixa mesura, però també crec que en aquesta vida s’ha de tenir curiositat i desitjos insatisfets que ens conviden a recercar sobre allò que volem descobrir, encara que per a mi aquesta concepció de la ment no es “bruta” com diu Rigoberto, sinó que per a mi la curiositat no esta enfrontada a la ment sana.

D’altra banda, he de dir que també estic d’acord amb la concepció maquiavèl·lica de l’esportista d’elit, crec que en nombroses ocasions som testimonis directes de com un esportista es capaç de fer el que siga per aconseguir l’èxit, començat per el dopatge i la falta de modals cap al contrari a l’hora de fer una falta (per exemple). Així i tot aconsellaria al senyor Rigoberto a fer un poc d’esport i si poguera ser amb una companyia agradable, crec que es sorprendria molt de la connexió “ment sana en cos sa” que tan critica.

.

Emilio Calatayud

Açí vos deixe dos videos que em semblen interessants.



Emilio Calatayud Pérez (Ciudad Real, 22 de desembre de 1955) és un magistrat espanyol, jutge de menors de Granada conegut per les seves sentències exemplars.

Quan tenia tretze anys, el 1968, el seu pare el va internar al Col.legi Campillos de Màlaga, un lloc amb fama d'estricte correccional; aquesta experiència li va marcar profundament i va orientar la seva futura especialització professional. El 1977 es va llicenciar en Dret (ICADE) a la Universitat de Deusto. Va accedir a la carrera judicial el 1980 i va ser destinat a Güímar (Tenerife) com a jutge de districte. El 1984 és destinat als jutjats de Granada i va ascendir a magistrat en l'any 1987. Es va especialitzar com a jutge de menors i el 1988 és titular del Jutjat de Menors Únic de Granada, on va exercir com a jutge suplent de vigilància penitenciària. Entre 1993 i 2001 és degà dels jutjats de Granada. El 2007 publica el llibre Reflexions d'un jutge de menors.

És famós per les sentències curioses, exemplars i basades en l'educació més que en el mer càstig. Exemples d'elles poden ser:

* Impartir 100 hores de classes d'informàtica a estudiants a un jove que havia crackejat diverses empreses granadines provocant danys per 2000 €.
* 100 hores de servei a la comunitat patrullant amb un policia local per haver conduït temeràriament i sense permís.
* 50 hores dibuixant un còmic de 15 pàgines, en el qual explica la causa per la qual el condemnaven.
* Visites a la planta de traumatologia de Granada per conduir un ciclomotor sense assegurança.
* Per a un jove que circulava borratxo, visitar durant un dia sencer a paraplègics, parlar amb ells i les seves famílies per elaborar més tard una redacció.
* Treballar amb els bombers per haver cremat papereres.

12 anys d'escolraització

Tornant la vista enrere i pensant en allò que he aprés durant els meus 12 anys a l’escola, trobe que a més de sumar, llegir, restar o dibuixar, he adquirit altres coneixements més enfocats cap al desenvolupament amb el món. Des de ben menuts anem a l’escola i ens assignen una classe on no som els únics alumnes, aquest fet ens obliga a conviure amb altres persones iguals o diferents a nosaltres, compartir el material amb elles i escoltar i respectar les seves opinions. A més, a les persones que hem tingut activitats extraescolars,eld deures de classe ens ha ajudat a organitzar-nos per poder respondre a totes les obligacions.

Per tant, a banda d’adquirir coneixements teórico-pràctics de les pròpies assignatures, a l’escola també aprenem a “ser persones” a conviure amb altra gent respectant-la y per tant a desenvolupar-nos en el món “real”. Ens inculquen de ben menuts valors morals que seran la base de la nostra personalitat, ens ensenyen que no està be riure’s dels demés o furtar els colors, que hem de tractar a tot el món com ens agradaria a nosaltres que ens tractaren, en definitiva ens eduquen.

El valor de educar. Prólogo y Capítulo 2

Savater, empieza este libro con un prólogo llamado Carta a la maestra, donde critica la nuestra sociedad que menosprecia la profesión de maestro. Además, el autor habla de la importancia que tienes los maestros sobre las personas, ya que son ellos los encargados de formar a las nuevas generaciones, tanto a nivel educativo como a nivel personal. En resumen, en esta primera parte del libro, Savater deja constancia de su gran admiración por la educación de los padres y madres hacia sus hijos, y lo hace dando las gracias a su propia madre que es a quien va dirigida la carta.

En el segundo capítulo, Savater, empieza razonando que la educación es la que nos enseña que no somos únicos y pone como punto de referencia el tiempo, la educación gira en torno a él i además es uno de los factores principales que nos diferencia de los animales, la noción del tiempo. La enseñanza está completamente arraigada a la humanidad, tanto que es lógico afirmar que cualquiera puede enseñar, es decir, que todos hemos aplicado el aprendizaje vicario en nuestra enseñanza, cogiendo como modelos a nuestros agentes socializadores. Pero no todo puede aprenderse en casa o en la calle y por eso es importante la “educación formal”, aquella que se da en las aulas. En la antigua Grecia ya existía esta distinción de “educaciones”, el pedagogo se centraba en los valores morales del alumno, mientras que el profesor se encargaba de instruirle en la lectura, las matemáticas… Hablamos de “educación abierta” y de “educación cerrada”. En la actualidad ambas educaciones están ligadas y no pueden ir por separado, los maestros a demás de instructores son educadores.

PEDAGOGÍA VERINOSA

Alice Miller, psicòloga suïssa, nomenà Pedagogia Verinosa a un grup de pràctiques que resulten perjudicials per als xiquets.

Aquesta autora es va autodenominar investigadora de la infància, més que psicoanalista o terapeuta. Revelant-se en contra de molts psicòlegs de la seva època, va sostenir que aquests tenien por de dir la veritat, és a dir, que els trastorns mentals dels xiquets són conseqüència de la mala educació paterna.
Després de molts estudis realitzats, l'autora expressa que els primers cinc anys de vida d'un xiquet es redueixen a com se senten els pares amb els seus fills i com demostren els seus sentiments. Quan els xiquets s'han sentit estimats, en créixer són més saludables, tolerants i comprensius, també que mostren un interès cap als altres.
Més enllà d'estar d'acord o no amb aquesta particular postura, la pedagogia verinosa de Miller ens adverteixen sobre els efectes d'una educació paterna insana, i de les possibles patologies que podrien derivar d'això.

PRIMERA ENTRADA

Benvinguts al meu blog de teoría i pràctica del curriculum, espere poder pelnar-lo de d'informació que vos siga útil i us interese.